La competitividad al sector tecnològic a Catalunya

5 setembre 2007 (Observatori de la Competitivitat)




Encara que es parla sobre la competitivitat de la empresa catalana, en realitat en un mon globalitzat, ens hem de referir a la competitivitat de les empreses radicades a Catalunya i que constitueixen el seu teixit industrial i de serveis. Es a dir considerar la competitivitat com la capacitat per crear, mantenir i atreure les empreses que enriqueixin el territori, possibilitant treball de qualitat i sostenible en el temps.

En aquest sentit vaig a referir-me a situació de la competitivitat de les empreses de tecnologia en general i particularment a la aplicada al mon del transport i la automoció. Hi ha diversos factors que tenen una incidència cabdal per la competitivitat a continuació em referiré a aquells que considero més rellevants.


El talent

Al primer lloc trobem, com el més rellevant, la ma d’obra necessària  que, en aquest cas de generació y transformació de tecnologia, es una ma d’obra de molt nivell usualment amb més de un 70% de titulació universitària. 

Pel que fa als coneixements dels professionals que es poden trobar a Catalunya, formats per les Escoles Tècniques i Universitàries, es pot constatar que són de una qualitat homologable a les de qualsevol altre país europeu avançat. Però hi ha una mancança en el terreny de les habilitats, es a dir les capacitats de comunicació, treball en equip, lideratge, etc. Encara que, s’ha de dir també, s’ha avançat molt a aquest aspectes al últims cinc anys.

Una mancança forta  continua sent la del idioma anglès. A un món globalitzat l’anglès es absolutament necessari per participar eficientment en el intercanvi d’informacions tècniques i de transaccions comercials que, les empreses del sector es veuen abocades a mantenir.  Aquesta mancança es especialment greu per a les empreses petites, que no tenen els recursos suficients per redreçar la situació fent-se càrrec pel seu compte de la formació necessària. Cal a dir que no és un problema universitari si no, més bé, de tot el sistema educatiu al nostre país per la qual cosa la seva solució requereix actuacions més profundes i amb resultats a mig termini.

Encara que no hi ha dades quantitatives al respecte d’aquestes mancances esmentades, crec que expliquen una bona part de les diferencies de competitivitat amb la resta de països europeus. No amb la resta d’Espanya, on la situació és similar o no especialment diferent.

De totes formes el problema més greu respecte als professionals és bàsicament quantitatiu: no n’hi ha prous a Catalunya per sostenir-ne el seu creixement industrial. El sistema educatiu no produeix els suficients professionals i no tenim prou capacitat per atreure’n d’altres indrets. Aquest és el principal fre que hi ha per al desenvolupament empresarial i, conseqüent ment, per la competitivitat a nivell global. I, un altra vegada més punyent per les petites empreses que tenen menys capacitat per accedir al mercat de aquest tipus de treballadors especialitzats.

Es cert que aquest problema es, en bona part, conjuntural per estar lligat al actual cicle expansiu de l’economia a Europa.  Però és en aquestes circumstàncies excepcionals quan els territoris més competitius tenen la oportunitat de demostra-ho,  ja que es faran amb els millors recursos d’altres territoris menys competitius en aquest aspecte. Una prova d’axó la podem trobar a la proliferació d’agents de “research&recruiting” que multinacionals d’altres països estan desplegant a casa nostra per captar professionals.

Per altre banda es desesperant veure la davallada de matriculacions a carreres tècniques que hi ha hagut aquest any a la universitat catalana [1] que, sense dubta, agreujaran el problema als propers cinc anys.  Es una mostra de la incapacitat del nostre país per despertar l’interès del jovent cap a les carreres tècniques i d’atreure joves d’altres països cap a les nostres universitats. 

Es possible que la immigració de professionals pugui donar una cert ajut, com ja succeeix a d’altres professions com Medecina, però les traves burocràtiques al respecte fan feixuga encara aquesta solució.

També caldria reformar l’estructura interna dels professionals de la tecnologia ja que, dins del sistema educatiu, tenim prostituït l’ensenyament professional que hauria de ser la base  de la piràmide de la  ocupació i que, al estar ara està ocupada per personal més qualificat, s’agreuja la mancança de professionals a la part alta del piràmide abans esmentada.

Pel que respecte al cost dels recursos humans especialitzats encara presenta una avantatge competitiva amb el països de la Unió Europea però, a nivell mundial, poden haver amenaces a mig termini per l’evolució positiva d’alguns països emergents com la India.

En definitiva cal seguir les indicacions del Comissari europeu de Ciència i Investigació, Janez Potocnik: “El coneixement es un element fonamental de la competitivitat. Per que les nostres empreses siguin punteres al futur, tenen que invertir en coneixement ara. I els governs han d’aplicar les mesures oportunes per ajudar-les amb això” [2]


La innovació

Un altre element rellevant per la competitivitat es la capacitat d’innovació que permet posar al mercat nous productes i serveis així com millorar els propis processos productius. Segons les dades de la UE Espanya a ha aconseguit un nivell de despesa de R+D respecte al PIB de 1,13% al any 2005. Que, si bé representa un increment important de un 14% en relació al any anterior, dona una xifra encara allunyada de la mitjana de la UE dels 27 que ha estat de 1,84%. Aquesta xifra es la meitat del valor que tenen els nostres principals competidors europeus com França o Alemanya, i molt més separada pel que respecta al USA. Ja es veu que per aquest factor de competitivitat tenim encara un seriós problema. [2]  

Pel que respecta a Catalunya el valor de la despesa de R+D respecte al PIB es de 1,36 que es superior al espanyol, però no hi arriba ni tan sols a poder equiparar-se’l amb el de la mitjana de la Unió Europea.[3]  Y com a detall interessant cal dir que aquest valor de 1,36 es el mateix que te la Xina que, amb la trajectòria de creixement que porta, ens haurà superat segurament quan es compilin les dades del any 2006.

Si mirem aquesta dada a les altres autonomies, que conformen l’estat espanyol, veiem que no més ens superen Madrid, Navarra i el País Basc. Madrid amb un nivell de despesa de 1,81% que està, aquesta sí, per sobre de la mitjana europea dels 27.

D’aquesta forma queda manifest que, si bé, Catalunya està entre les quatre primeres comunitats espanyoles, manté una desavantatge competitiva, per aquest concepte, amb la mitja de la U.E. i molt alta respecte als països europeus capdavanters. 

Un indicador també interessant, amb relació al tema que ens ocupa, es la capacitat de les empreses a exportar, és a dir, la capacitat de convertir l’esforç a la R+D amb la competitivitat al mercat internacional. En general a Espanya, seguint la  classificació dels productes per nivell tecnològic de la OCDE, poc més de la meitat (54,7%) de les exportacions són de productes de nivell tecnològic alt o mitjà alt i que tan sols un 9,4% ho son de nivell alt. [4] 

A  Catalunya el nivell de la exportació d’aquest tipus de productes es més elevat (64,2%) i si considerem no mes els productes de nivell alt es també més alt, un 14%.  Dades que són consistents amb el nivell de despesa a R+D, abans esmentats, però amb una notable diferència que és que el creixement de les exportacions a Catalunya al 2006, dels productes amb de nivell tecnològic alt, ha estat d’un 25,3%  que es més del doble del creixement al conjunt t’Espanya, que ho ha fet a un 9,9%.

Això vol dir que la indústria catalana, al segment de productes de nivell tecnològic alt, no solsament es més competitiva que l’equivalent del estat espanyol sinó que te un comportament evolutiu molt més esperançador cap el futur. Es a dir que en moments econòmics favorables, com el que s’han donat al any 2006, té més capacitat de competir a nivell internacional amb aquest segment. 

Un altre aspecte a considerar, quan es parla d’inversió a R+D, es l’anàlisi de on ve l’esforç inversor. Prenen les dades del informe COTEC 2007 [2] veiem que, al conjunt d’Espanya, la despesa executada de R+D al 2005 prové d’un 42,4% de fons públiques y d’un 57% de les pròpies empreses. A la U.E. l’esforç de les empreses privades es més de 10 punts superior, es a dir un 55%, i als USA encara més elevat ja que arriba a un 64%. Segurament això es degut a l’estructura del teixit empresarial que, a Espanya, te una proporció més elevada d’empreses PIME i una forta mancança de grans corporacions que, en definitiva, són les que més suporten el esforç inversor a la R+D.

Si analitzem aquestes dades a nivell autonòmic trobem que a Catalunya la proporció de despesa privada es de 63,4%, xifra no més superada pel País Basc, Navarra i La Rioja. Totes elles unes comunitats autònomes amb una forta tradició industrial privada. El que Catalunya es situï a un nivell de finançament privat equiparable al dels USA , amb una estructura empresarial molt diferent, vol dir que, de fet el que passa és que, hi ha una forta descompensació de la aportació pública. Dit d’un altra forma: manca més acompanyament públic al esforç privat.

Finalment hi ha un altre aspecte important a considerar, dins d’aquest factor d’innovació, que és la eficiència del mix de esforços públics i privats. Es a dir la eficiència al trasllat del coneixement fruit de la R+D des de els centres universitaris cap a la empresa privada que, en definitiva, és la que te que convertir-los amb valor econòmic. La relació Universitat-Empresa no ha assolit ni a Catalunya, ni a la resta d’Espanya amb lloables excepcions, un nivell de eficiència homologable a la que trobem als països competidors de l’Occident. I ben aviat a la dels països emergents de l’Asia.

Aquí, dons, tenim un marge important de guany de competitivitat sense tenir que incrementar les despeses. No mes cal trencar les poc flexibles estructures universitàries i aconseguir eliminar la tradicional desconfiança que hi ha des de el mon de l’empresa. Un bon repta, però imprescindible. 


Entorn

Per últim cal afegir unes consideracions sobre les facilitats que dona l’entorn per crear i desenvolupar empreses competitives. Es a dir la capacitat d’atreure i ajudar a créixer a empreses d’alt valor afegit que pugin canviar el més ràpidament possible la composició del teixit industrial dotant així el territori amb un nivell més alt de competitivitat.

Analitzant les dades del informe IMD 2006  [7] que classifica 53 països y 8 regions, amb un indicador sintètic relatiu a la seva competitivitat, veiem que Catalunya es situa a la posició 32 y Espanya a la 38. Es a dir per la meitat de la llista, resultat consistent també amb les consideracions fetes fins ara respecta a la globalitat de les empreses.

Ara  bé si ens fixem, no més, a les dades del Indicador sintètic que corresponen a les infraestructures i entorn social, que es al que ens referíem anteriorment, veiem que Catalunya es situa a la posició 28 i el conjunt d’Espanya a la 30. Es a dir, les dos, una mica per sobre de la meitat de la llista total i no gaire separades. Aquest valor indica que tenim en aquest aspecte, de la millora de les infraestructures tecnològiques i científiques, també un bon recorregut pendent per millorar la competitivitat del nostre país. 

Ocupem, però, una bona situació al tema de salut i medi ambient (19) el que vol dir que tenim aspectes molt positius d’atractiu pels professionals que es una bona base que s’ha de saber aprofitar i esmerar-nos més a la millora de les facilitats administratives per la creació d’empreses i del seu acompanyament. 


Conclusions

La competitivitat, als àmbits analitzats, es una conseqüència de factors que tenen una evolució a mig termini i per tant la seva millora respon a polítiques també amb un abast ampli i amb una aplicació estables durant llargs períodes de temps. I també aquestes polítiques, per ser efectives, tenen que ser fruit d’un acord estratègic de la política i de la societat civil.


[1]  LA VANGUARDIA 24 de juliol de 2007 

[2]  Cifras clave 2007 sobre ciencia, tecnología ye innovación en la UE

[3]  Informe COTEC 2007. Tecnología e Innovación en España

[4]  IDESCAT a partir de dades del INE, quart semestre 2006

 [5] World Competetiveness Yearbook, IMD 2006




© Josep Vila 2014