Saber i saber fer: Recuperem l'entusiasme

29 juliol 2010 (Cercle pel Coneixement- SEBAP)

en col·laboració amb Alexandre Blasi



Podem tenir una indústria competitiva? Tenim esperit de superació, optimisme malgrat tot, ho sabrem fer? D'aquests temes en parlarem a partir d’algunes situacions impactants. Són molt més que anècdotes, que pensem que reforcen la idea que tenim de revisar el sistema de valors en el que vivim. Però per sobre de tot és una defensa de la necessitat de tenir indústria, en el sentit més ampli de la paraula, que generi beneficis i, sobretot, que pagui impostos, que reverteixi en la creació d’altres empreses de productes i serveis, que pagui sous, que fomenti la recerca, etc. 


Fa uns dies, durant la presentació del número monogràfic sobre les TIC en el COEIC, van sorgir un parell d’anècdotes xocants i decebedores pel seu contingut. Hem de reflexionar i reaccionar davant d'aquests fets.


Uns dels assistents va demanar la paraula i va comentar l’anècdota (no ho sabem expressar amb una altra paraula) d’un amic seu empresari industrial amb greus dificultats i del seu fill. Va explicar-nos com en una conversa entre ambdós el pare es lamentava perquè hauria de tancar la fàbrica si la situació econòmica no millorava. El fill li va respondre que “això era el millor perquè així deixarien de contaminar”.


La segona anècdota de la reunió sorgeix quan, des de la taula de presidència, es va contestar aquesta intervenció. Sembla ser que en un estudi recent sobre els llibres de text d’educació bàsica fet per una associació empresarial de Madrid diu que la paraula “empresa” gairebé no s’hi anomena i que, quan hi apareix, el 95% de les vegades ho fa amb valoracions despectives o negatives.


Finalment afegirem una tercera anècdota. La d’un alt directiu d’una empresa multinacional que en una discussió amb un dels seus fills aquest li respon que ell “no vol ser un desgraciat com el seu pare”. És obvi que la opinió que tenia el fill podia estar justificada per una visió del pare sempre preocupat per la feina, per la seva baixa dedicació a la família, i d’altres. Però per contra, no es podia veure la contribució que tenia en termes d’educació, confort, qualitat de vida, etc., a l’entorn del fill.


Les tres anècdotes són una caricatura de la situació. Caricatura entesa com la de remarcar o exagerar alguns dels trets reals i que els podem veure reflectits en el dia a dia amb l'afany i el desig de les persones en ser funcionaris. Abans a Catalunya exageràvem en l'esperit de no ser funcionaris i en fèiem una bandera. Ara pensem que exagerem en sentit oposat. Funcionaris en necessitem certament, competents i eficaços, que també comprin productes i paguin els seus impostos (ells són pagats a partir dels impostos que paguem les persones i les organitzacions públiques i privades) però es necessita també una societat privada (de la pública en podem parlar en un altre moment), industrial, perquè aquesta és la que té més oportunitats de generar i repartir riquesa o benestar (wealthfare en anglès).


La situació va més enllà d’uns casos aïllats i desgraciats. El que és realment dolent és que aquestes anècdotes corresponen a uns valors instal•lats en la societat. Hi ha eslògans publicitaris que ens causen mal humor quan les sentim a la ràdio mentre conduïm: “aprenda inglés sin esfuerzo” o “adelgace sin esfuerzo” o “sáquese el título (de no se qué) sin esfuerzo”. No, tot això requereix esforç i a vegades molt d’esforç. Però esforçar-se no és un valor reconegut per la nostra societat com a conjunt i per aquesta raó no s'inclou en els reclams publicitaris si realment volen arribar a la població, especialment la jove.

Al contrari, un valor socialment reconegut és l’equivalent popular de l’anomenada “cultura del pelotazo” en la que es valoren socialment els espavilats, empresaris o no, que aconsegueixen fer-se rics ràpidament. També sense esforç, mitjançant l'especulació, el tràfic d'influències o de la informació. En definitiva “ser llestos i treballar poc” és un valor socialment reconegut.


A més, hi ha la creença acceptada que en la societat del benestar tot està resolt. Tothom té el dret a que li solucionin els seus problemes, i en cas contrari, és culpa del govern. Tothom té poques obligacions i, si n'hi ha, són també conseqüència d'una mala administració del govern de torn. La culpa és sempre dels altres, mai resultat de les pròpies accions i, conseqüentment, no val la pena invertir (hores i/o diners) per millorar el futur. I fins i tot quan realment és culpa dels altres no pensem què podíem haver-hi fet nosaltres perquè això no hagués succeït.


Quan tot està estandarditzat i és gris sense matisos, només interessa viure el present. El passat és indistingible del futur, l’única realitat visible és el present. I, com és l'únic que hi ha, s'ha de viure a “tope”. Aquesta actitud és la que pot explicar el comportament global de la societat de la que es fan ressò els mitjans i la publicitat.


Com hem pogut arribar a aquesta situació? Tenim clars els valors que volem? Com és possible que els joves que es matriculen a la universitat triïn preferentment carreres de lletres? Quan se'ls hi pregunta perquè no trien carreres tècniques la resposta és perquè són més difícils. Aquesta situació no ve de fa tres dies ni d’un govern ni d’un altre. 


Però no tota la societat és tan homogènia, adormida i gris. Hi ha tres col•lectius emergents que destaquen entre el conjunt. En primer lloc, els joves emprenedors. Dóna gust parlar amb ells i assistir a les seves reunions. Són gent preparada i entusiasta. Però, com que no són massa nombrosos, i els pocs diners que tenen els inverteixen en els seus projectes, la publicitat no els té en compte.


Un altre col•lectiu és el de les dones. Un recent estudi fet entre els estudiants de secundària mostra l’interès que tenen les noies, molt per sobre dels nois, per estudiar i treure bones notes. Sembla ser que ho visualitzen com la millor manera d'emancipar-se de la tutela dels seus pares, i segurament dels seus futurs marits. Aquest col•lectiu comença a despertar campanyes publicitàries específiques i un bon grapat de pel•lícules made in Hollywood.


El tercer col•lectiu és el dels immigrants. Aquests han vingut per esforçar-se i sobreviure. Tampoc tenen diners perquè els envien a fora i així els seus valors passen desapercebuts. Però els transmeten als seus fills. No hem d'oblidar que una bona part dels empresaris d'avui són fills, de segona o tercera generació, d'immigrants.


La gent ha de saber que si una empresa triomfa és amb esforç, que si un professional desenvolupa una carrera és amb esforç i que si algú incrementa els seus coneixements i capacitats és també amb esforç. Per incrementar la nostra competitivitat com a país caldrà molt esforç. Les empreses innovant processos i productes, invertint en tecnologia, promovent la millora contínua i lluitant per obrir-se un forat als mercats internacionals. Els treballadors incrementant els seus coneixements i habilitats, per impulsar una economia de major valor afegit. Les administracions facilitant el desenvolupament i funcionament de les empreses i fent la vida més fàcil als ciutadans, és a dir, esforçant-se en modernitzar els tràmits i la seva funció social. Sense aquests valors no hi ha possibilitat de progrés.



Reprenent la pregunta inicial, podem tenir una indústria competitiva? O més ben dit, podrem estendre les bones pràctiques, d’empresaris i treballadors, de les industries competitives del vèrtex de la nostra societat cap al gruix del nostre sistema productiu? Segurament no és suficient en tornar a tenir confiança i optimisme, malgrat tot, en les nostres qualitats i oportunitats. La pregunta és si ho sabrem fer? 


Com a societat sabrem o podrem tenir l’esperit competitiu que ara ens cal? Nosaltres pensem que sí, però necessitem líders empresarials i polítics que ho diguin i que practiquin el que diuen i necessitem un sistema educatiu promotor de l’estudi, del valor de l’esforç i del sentit pràctic de fer, enfocat vers els resultats, i empreses i empresaris més enllà de filosofies, d’ideologies i de dogmes. També pensem que tan sols ho podem aconseguir col•lectivament si som capaços, primer, de millorar individualment.

© Josep Vila 2014