El procés soberaniste i l’estratègia 

1 junio 2017



El procés sobiranista i l’estratègia

 

 

“¿Sabéis porqué en América hay negros

y en España catalanes?

Porqué ellos escogieron primero”

 

Acudit anònim.

 

 

 

S’entén per estratègia el conjunt d’accions encaminades a aconseguir un objectiu quan hi ha un conflicte amb altres agents que, naturalment, tindran també la seva estratègia per a aconseguir el seu. L’estratègia no inclou cap judici moral sobre quin dels contendents té la raó, o té una causa més justificada que la dels altres.

 

L’estratègia analitza les millors accions i posicionaments per a aconseguir l’objectiu, minimitzant pèrdues o els recursos emprats. Les accions estratègiques són, en definitiva, una adequada barreja de poder, on un es creu fort, i d’astúcia, on un se sent més dèbil. El bié i el métis que deien els antics grecs.

 

És interessant analitzar les estratègies emprades en dos moviments notablement diferents, com el procés sobiranista català i el de la defensa dels drets civils a USA de 50 anys enrere, però amb interessants punts en comú.

 

La base social

Els activistes antisegregacionistes eren conscients que els negres eren una minoria en tots el estats del sud i que, conseqüentment, no podien plantejar cap iniciativa legislativa, ni referèndum, a cap dels seus parlaments. També sabien que la població negra estava formada per la gent més pobra de la societat pel que tampoc podien pensar en cap acció de lobby davant dels partits polítics i d’altres organitzacions influents.

 

L’estratègia havia d’anar, necessàriament, per mostrar el seu poder al carrer. També sabien que la població negra, pobra, d’escassa cultura, submisa i amb una percepció baixa de si mateixos, era molt difícil de mobilitzar. De fet al començament no hi va haver cap tipus d’estratègia sinó un hàbil oportunisme que va saber aprofitar fets i provocacions aïllades.

 

Contràriament, l’independentisme català és socialment més transversal però amb una participació més alta de classe mitja i menor de classe baixa. I quantitativament no és una minoria sinó que està al voltant del 50% del total de votants a Catalunya. Però sí que és una minoria si es considera en el conjunt de l’estat i del seu parlament, que ostenta la sobirania espanyola i és la institució capaç d’autoritzar els canvis constitucionals, o referèndums, que podrien facilitar l’interès dels independentistes.

 

Pel que l’estratègia, en aquest cas, ha de passar per una doble via: demostrar la força al carrer i per l’altra actuar fent lobby davant de diverses institucions. Amb la finalitat d’aconseguir una més amplia base de persones favorables a la causa, per fer palès quantitativament el seu poder, i buscar vies negociades per solucionar el conflicte.

 

La desobediència

La National Association for the Advancement of Colored People (NAACP) era una organització d’activistes negres basada als estats del nord, i prohibida a alguns estats del sud, que propugnava una lluita per aconseguir els seus objectius. Però no aconseguia mobilitzar a la població negra i es limitava bàsicament a ajudar-los en les seves relacions amb la justícia. Al 1955, Rosa Parks, secretària de la NAACP a Montgomery va decidir saltar-se la llei a un autobús local, no aixecant-se per cedir el seient a un home blanc. Va ser arrestada, jutjada i condemnada per incomplir la llei.

 

L’incident provocà un boicot massiu dels negres a la companyia d’autobusos, que li va repercutir en quantioses pèrdues durant quasi un any. Va ser el primer cop en que els negres van reaccionar de forma massiva. Finalment la companyia d’autobusos va cedir.

 

El desencadenant del procés separatista català, si bé tenia unes arrels molt antigues, va ser la sentència del Tribunal Constitucional al 2012, retallant molts dels articles de l’Estatut d’Autonomia que ja havia estat sotmès a referèndum a Catalunya, un cop aprovat pel parlament català i per l’espanyol. Fet que va donar peu a manifestacions massives al carrer.

 

Contràriament a l’estratègia del moviment dels negres americans, els estrategues del procés independentista, creuen que és millor, no desobeir i crear unes noves lleis en paral·lel a les vigents, a fi de passar d’unes a les altres sense haver de desobeir mai la llei. Com es va fer a la transició espanyola.

 

Diferències estratègiques, en ambdós casos, degudes a les diferències a la base social abans esmentada.

 

El relat

Martin Luther King, clergue i president de la Montgomery Improvement Association (MIA) va proposar una estratègia de no violència, en el moviment que s’acabava d’engegar, i es dedicà a difondre un discurs d’igualtat de drets per a tots el nord-americans, que es resumeix en les paraules amb les quals va iniciar el cèlebre discurs a la massiva manifestació a Washington: “I have a dream...”. Un somni compartit pels negres i, també, per molts simpatitzants blancs.

 

Mentrestant la comunitat blanca del sud no tenia més argument que el compliment de la llei. Van arrestar a Rosa Parks, vàries vegades a Luther King i a altres dirigents, però no van poder aturar ni les manifestacions ni el boicot.

 

Un relat que clama per la llibertat és molt més emocional i arrossega sentiments. En canvi el compliment de les prohibicions de la llei, és més racional però no és capaç d’aixecar un moviment emocional entorn seu.

 

Els independentistes catalans també tenen un somni. Un somni seductor, engrescador i fàcil d’entendre, correspongui o no a una realitat en tots els seus detalls. Un somni que ha mantingut mobilitzada una gran part de la població durant cinc any seguits.

 

Als opositors al moviment per a la independència, l’únic argument manifestat és la necessitat del compliment de les lleis, amb la conseqüent judicialització del diàleg. Un discurs poc engrescador i que té com a única finalitat la desmobilització dels oponents, afectats per la por. Algunes veus s’han aixecat per reclamar un discurs que apel·li als sentiments, mostrant les avantatges de no abandonar Espanya; més que centrar-se, quasi exclusivament, a les raons jurídiques i econòmiques de fer-ho que, és molt racional però, poc emotiu.

 

En aquest tema les estratègies d’ambdues parts contendents són les mateixes en les dues causes examinades.

 

La no violència

Banyard Rustin va ser l’ideòleg negre que va comprendre que la victòria amb el transport de Montgomery era només un petit pas i que calia estendre’l a d’altres àrees, començant per les més fàcils d’atacar. Encara que el més flagrant era la segregació a l’educació, va escollir els bars i restaurants perquè eren més vulnerables a una acció de masses.

 

També va veure que havien de formar una altra organització territorial més àmplia que la MIA, centrada a Montgomery. Va impulsar la Southern Christian Leadership Conference (SCLC) en la que Luther King va actuar com a portaveu i, també , predicador per a incrementar el nombre de membres i el finançament.

 

Rustin i King van també establir que la línia d’acció havia de ser, en tot cas, no violenta. Provocativa i il·legal, com seure’s a llocs reservats a blancs als restaurants o fer manifestacions no autoritzades, però sempre sense exercir actituds violentes.

 

Contràriament la Policia va mostrar accions molt violentes, amb cops de bastó, l’ús de mànegues d’aigua, gasos asfixiants, gossos de presa i d’altres, que van ser puntualment recollides per la premsa i la TV i difoses per tot USA. La imatge de persones colpejades i maltractades sense oferir resistència va ser un element decisiu per a la causa antisegregacionista, no només als estats del sud, sinó a tot el país. El que va permetre la inclusió dels joves blancs a la causa, tant al sud com al nord, especialment a partir de 1960.

 

En el cas català la no violència ha estat una decisió no imposada sinó assumida des del començament, potser per la tradició històrica dels moviments de masses a Catalunya. Tampoc hi ha hagut cap mena de provocacions, o actes vandàlics, ni han estat necessàries actuacions de la policia en cap de les manifestacions organitzades per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i per Òmnium Cultural des de l’any 2012.

 

Una estratègia emergent, pel cantó unionista, que es comença a fer notar ara, és la de trencar la imatge de no violència vigent a Catalunya, per preparar accions més coercitives, si cal, i per altra banda escapçar els líders, amenaçar funcionaris i pensionistes per portar la situació cap a unes eleccions a on la por pugui canviar la correlació de forces. És segurament una bona estratègia, no engrescadora, però si eficaç.

 

També aquí les estratègies són convergents en els dos casos analitzats, si bé l’estratègia dels unionistes a Catalunya no ha estat, en cap cas, físicament violenta.

 

El reconeixement exterior

Els estats a Nord-Amèrica componen una federació real amb un entramat de lleis d’àmbit federal i d’altres pròpies de cada estat. Les lleis de segregació racial eren d’àmbit local i no hi havia voluntat política per canviar-les per part de la comunitat blanca, que era la majoritària.

 

Els activistes negres sabien que no podien aconseguir els seus objectius si no eren capaços de fer que la comunitat blanca del nord fes un canvi substancial a les lleis federals, que impossibilitessin les lleis segregacionistes dels estats del sud. És a dir, si no aconseguien el reconeixement, per part dels polítics del Congrés i del Senat, a la seva causa.

 

El tema era complicat perquè a tot el país hi ha només dos partits, el Demòcrata i el Republicà, i les actuacions que es fan a nivell federal tenen també conseqüències electorals a cadascun dels estats. Els republicans no estaven per afavorir un canvi i els demòcrates temien perdre vots de forma aclaparadora als estats del sud.

 

El moviment negre, amb Martin Luther King al davant, va iniciar una marxa massiva que acabà a Washington l’any 1963, on va pronunciar, des de l’escalinata del Monument a Lincoln, el famós discurs “I have a dream...”. Es calcula que hi van participar entre 200.000 i 300.000 persones, de les quals un 20% eren blanques.

 

L’administració Kennedy es va atrevir finalment a portar la Civil Rights Act of 1964 al Congrés, que es va aprovar gràcies al recolzament del partit demòcrata que, com era d’esperar, va perdre les eleccions als estats del sud en totes les següents eleccions.

 

Per la seva banda l’estratègia del procés independentista català passa també per la cerca d’un recolzament exterior. Però la UE no és un estat federal i el seu Parlament no pot aprovar lleis que ajudin a la secessió de regions dins dels estats que la composen. Però sí que pot cridar l’atenció, políticament, sobre comportaments dels governs en relació als ciutadans de la Unió de les dites regions. I també el Tribunal de Justícia d’Estrasburg pot jutjar casos que afectin als drets de ciutadans de la UE.

 

Per això aquesta recerca del reconeixement extern, encara que molt difícil, forma part també de les accions empreses per aquest sector independentista. L’estratègia passa per poder fer un Referèndum amb el màxim de garanties legals que permeti reclamar el reconeixement exterior. Aquesta estratègia precisa, en qualsevol cas, que el Referèndum es guanyi i això només és possible si s’amplia la base dels partidaris de la independència.

 

En aquest tema existeix una certa semblança encara que amb unes connotacions bastant diferents.

 

Lideratge

En el cas dels drets civils dels negres, des del començament el lideratge no va estar clar amb vàries organitzacions poc coordinades, quan no enfrontades. Algunes com Black Panther, amb Malcolm X al davant, van propugnar línies violentes d’actuació. Finalment Luther King va aconseguir el reconeixement i el lideratge per donar els passos finals.

 

El seu lideratge el va portar a ser detingut i condemnat diversos cops i a ser espiat pel FBI, que va engegar campanyes calumnioses en contra d’ell. Però aquestes accions l’únic que van aconseguir va ser reforçar el seu lideratge per la causa que defensava.

 

En el cas de l’independentisme català el lideratge va estar al carrer de la mà de l’ANC i Òmnium Cultural. L’èxit de les manifestacions, de fet més massives que les que hi va haver a USA, i de les enquestes, van animar a que els partits polítics acabessin de posicionar-se al respecte d’aquesta qüestió. Així, el manteniment de les mobilitzacions al carrer i la tutela dels objectius dels partits polítics, va quedar en mans de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Mentre que l’estratègia d’actuació i de lobby va ser agafada pels partits polítics.

 

El que va fer que els líders polítics passessin a ser considerats com a líders del moviment independentista. I com era d’esperar, en aquest context partidista, els interessos electorals han primat en totes les actuacions subsegüents, complicant l’establiment d’un full de ruta estratègic ben coordinat.

 

A l’igual que al moviment negre hi va haver campanyes de desprestigi organitzades per instàncies, més o menys secretes del propi estat, també en el cas català hi ha hagut, i encara hi ha, campanyes en aquest sentit adreçades als líders del moviment independentista. Però centrades especialment en líders polítics perquè. l’estratègia antiseparatista, està adreçada principalment a provocar el trencament del consens entre els partits independentistes.

 

Una altra conseqüència de la politització del moviment ha estat la incapacitat de diàleg institucional que ha contribuït també a la judicialització de la política.

 

En el cas català la bicefàlia civil i política del lideratge, si bé dificulta l’existència d’un discurs i d’un full de ruta clar, complica, per altra banda, l’estratègia d’atac i desmantellament dels líders del moviment.

 

Condicions per a l’èxit

En els dos casos analitzats es dona la mateixa circumstància, com mostra l’acudit del començament de l’escrit: l’existència d’una minoria anòmala que molesta a la majoria del sistema social establert. La diferència rau en que, en el cas dels negres, aquests volien desaparèixer com anomalia tractant d’integrar-se en els mateixos drets civils que tenia la majoria. Mentre que, en el cas dels catalans, el que volen és la reforçar la anomalia, no deixant-se diluir com a poble, en la uniformitat cultural i política de la majoria.

 

Finalment cal dir que l’èxit de les diferents estratègies emprades, en el cas dels drets civils a USA, es pot resumir en el compliment de tres condicions. La primera és la de no cometre errors. En la lluita pels drets civils, el moviment negre va cometre diversos errors però els més grans van ser els de l’altre bàndol, especialment per la manca d’un relat atractiu i per l’actuació grollerament violenta per fer complir la llei.

 

La segona és la perseverança en les accions i en la voluntat de vèncer. El moviment negre va continuar fent boicots i sortint al carrer, a pesar de la violència esmentada i la detenció dels seus líders. I va eixamplar progressivament el nombre de seguidors perquè van percebre que, a pesar de tot, era una opció guanyadora. Mentre que el sistema oficial no va poder mantenir la pressió de forma convincent ni traslladar a la població la seva capacitat de parar el moviment. Resistir és guanyar.

 

La tercera és el reconeixement de tercers autoritzats. Sense que els partits federals agafessin el tema, amb notable cost electoral, i el Congrés del país aprovés la llei d’igualtat dels drets civils, la lluita podria haver-se radicalitzat o eternitzat.

 

En el cas català encara no hi ha distància temporal suficient per veure com actuen aquestes tres condicions en les estratègies empreses però si que es poden treure suficients pistes per poder actuar en conseqüència.

 

En quant a l’estratègia ara és el moment de barrejar convenientment els dos aspectes de força i astúcia (el bié i el métis), mencionats al començament. Per la part independentista la força al carrer i l’astúcia a la política. I per la part contrària, la força en la utilització de les institucions i l’astúcia en els mitjans de comunicació.

 

Pel que fa a no cometre errors, s’ha de dir que, ambdós contrincants n’han comès molts, però ara esdevé crucial no fer-ne. No aconseguir celebrar un referèndum en les condicions desitjades potser no és un error, però perdre’l si que ho és. I per l’altre costat desactivar el referèndum utilitzant la por no és cap error però, utilitzar desproporcionadament la força i no tenir un relat convincent, si que ho és.

 

La perseverança és l’element decisiu. Els independentistes han d’entendre que estan disputant no els cent metres lliures, sinó una carrera de fons, i que, per tant, la resistència és l’element decisiu. Però no es tracta d’una carrera de fons amb un límit de distància, sinó d’una que es guanya per l’esgotament del contrincant. Tenir dos terços de la població clamant per un canvi radical és l’element decisiu per guanyar, i evitar-ho és la clau del contrari.

 

Al reconeixement exterior només s’hi pot arribar si s’han superat les altres dues condicions correctament. En cas contrari, en cap moment, no vindrà un tercer a dirimir en el conflicte ni a favor d’uns ni dels altres.

 

Les estratègies estan servides ara cal veure com es resolen les accions, els cops i contracops, sobre el terreny.

 

 

 

Josep M. Vilà

© Josep Vila 2014