La paranoia de l'or

9 febrero 2013 



La paranoia de l'or


El gran Chumi Chumez feia una reflexió a la revista La Codorniz, dels temps del final del franquisme, que be valdria també a l’actualitat. La reflexió del personatge del seu acudit deia: “España es el país que tiene más futuro del mundo. Todavía le falta por recórrer los siglos XVII, XVIII, XIX y XX”.


La reflexió es centra en un mite, arrelat a la idiosincràsia atribuïda al poble espanyol,  que sembla que continua sent vàlid a l’actualitat. Em refereixo a l'anyorança d’una època daurada: “el siglo de oro español”.


Aquest segle es naturalment el segle XVI. Un segle en el que es considera que Espanya era rica, políticament temuda i culturalment rellevant. I que a partir de llavors tot ha estat decadència i irrellevància. Pel que, conseqüentment, tot l’afany dels bons espanyols ha de ser el de recuperar l’estatus d’aquesta època, es a dir, recórrer els segles perduts i tornar a ser el que mai hauria'm d’haver deixat de ser.


L’ideal perdut es caracteritza per dos trets fonamentals. Un el disposar d’una font de riquesa inesgotable: l’or i la plata d’América. L’altre la manifestació expresa del poder: a través de la construcció d'obres magnificents i la realització d'aventures bèl·liques èpiques i cares. En cap cas la inversió en activitats de futur, com l'adqusició i difussió del coneixement o la industrialització de l’economia, raons principals de la decadència posterior.


Però al final del segle XX i començament del XXI hi va haver una dècada prodigiosa a on Espanya va créixer constantment més que qualsevol altre país d’Europa. Creixement que ens va situar  a ser la 9ª potencia econòmica mundial i a parlar de tu a tu amb la potencia més gran del mon. 


Les bases d’aquest nou “mini siglo de oro” van resultar ser molts semblants a les anteriors. Una font d’ingressos inesgotable basada en la revalorització, quasi màgica, dels terrenys i de les construccions. Que va proporcionar també una inesgotable font d’ocupació pels ciutadans i immigrants i, per tant, de consum intern que impulsava l’economia cap a horitzons increïbles, que eren l’enveja dels altres països del nostre entorn.


I per altre banda la demostració del poder, per part dels mandataris, manifestada per la construcció d’infraestructures aeroportuàries, d'autopistes i de trens d’alta velocitat, així com pavellons de congressos i instal·lacions esportives,  per raons més sumptuàries que econòmiques o socials. Novament vam ser “la envidia del mundo”.


Tampoc es van dedicar recursos a les activitats de futur com la investigació o l’educació, que va caure a nivells de la cua d’Europa, o de la productivitat que també va caure varis esglaons als rankings mundials. Inclús es va menysprear l’industria com una antigualla en decadència. 


Però aquest “mini siglo de oro” va acabar més abruptament que l’anterior. La riquesa relacionada amb l'actvitat immobiliaria estaba alimentada pel crèdit de la banca dels països que ens envejaven, de la mateixa manera que els banquers del nord d'Europa tenien collats a tots el reís espanyols del enyorat "siglo de oro". Ja se sap que els pobles que no aprenen de la seva historia estan comdemnats a repetirla.


Podrà, algún dia, aquesta arrelada cultura canviar de metall? Podrà abandonar definitivamet els mites d'or i convertir-los en realitats de ferro? Es a dir,  podrà abandonar l'ideal del éxit fàcil i sense esforç per convertir-lo en una conseqüència del treball constant i ben fet? Aquest canvi és, en el fons, l’autèntic camí per la sortida de la crisi.


© Josep Vila 2014