La dragona de l'illa

23 abril de 2010

Llegit a la clase de la judit i la Clara pel dia de Sant Jordi

Dona pais-2 copia


La dragona de l’illa

 Llegenda molt antiga recollida per John Mandville a “El llibre de las maravelles”, re-interpretada per Joanot Martorell a “Tirant lo Blanc” i, finalment, adaptada per infants per Josep Maria Vilà




La dragona de l’Illa

 

Fa molt, molt de temps, a una illa molt i molt llunyana, a vora de les costes de l’Àsia, que es deia Illa de Lango, hi havia un rei que vivia a un gran castell. El rei, que es deia Hipocràs, tenia un gran tresor dins del castell ja que, encara que el país era petit, la terra era prou bona i produïa fruits per tots i per mantenir un bon ramat d’ovelles que donaven també una llana molt apreciada pels comerciants d’altres illes del voltant.

El rei vivia al castell amb la seva filla que era molt maca i valenta i que l’ajudava al seu pare en totes les coses que podia. Un dia va passar per allà la deessa Diana que era molt prim mirada i una mica vanitosa amb les seves coses. Va mirar i regirar per tota arreu per veure si havia forces estàtues de pedra aixecades al seu honor i altars dedicats al seu culte.  Com sigui que no va veure el que esperava, és va enfadar molt i al fer-se fosc va enviar una maledicció a la illa i als seus habitants. La deessa és va aixecar en una revolada i va difondre una boira espessa per tota l’illa. Aquesta boira va deixar petrificat tot lo que envoltava. Primer, al camp, les ovelles i les persones; i després s’endinsà pel castell petrificant a tots els servents, soldats i també el rei.

Quan la boira va arribar a la cambra a on dormia la princesa es va fer mes densa i envoltant-la la va convertir en un drac, més be dit en una enorme i lletja dragona. Al matí quan és va despertar i és va mirar al mirall  va caure a terra del sobresalt al veure la horrible cara que tenia, l’enorme cos de color verd i les ales de rat penat que duia a l’esquena. Va anar corrent a a finestra i va veure tota l’illa plena de boira i de figures de pedra. Una veu ressonava des de els núvols que deia: “aquesta maledicció no acabarà fins que un cavaller no doni un petó a la cara de la dragona”. 

– Cap cavaller serà capaç de donar-me  un petó – exclamà al tornar a mirar-se la cara al mirall. Però no va perdre l’esperança.


Van passar els anys i cap vaixell s’atrevia a acostar-se a l’illa, per por a trobar-se amb la dragona a la que anomenaven: la dona del país. Segons deien els navegants, tres cops al any es podia veure la dragona enfilada dalt de la torre guaitant el mar tot esperant que aparegués una nau que s’acostés a l’illa amb algú capaç de salvar-la de la seva condició.

Vet aquí que, una vegada, va veure la vela d’un vaixell que semblava que es dirigia directament cap a l’illa. Van passar les hores i efectivament el vaixell va atracar a una de les cales de l’illa. La dragona estava molt nerviosa i no sabia ben be que fer. Finalment es va decidir a baixar per anar a trovar el seu salvador. Però no es va atrevir a sortir del castell.

Del vaixell baixà un cavaller armat i cuirassat amb un imponent casco amb plomes blanques. Era un jove que havia sentit parlar de la llegenda de la maledicció de l’illa i volia desfer el malefici per aconseguir el enorme tresor que hi havia al castell. El cavaller va pujar per la muntanya fins arribar a la porta del castell.

– Sortiu ara mateix, que soc el vostre salvador – va cridar amb tota la seva forta veu.

A les hores es va obrir la enorme porta i va sortir corrent la dragona. Quan el cavaller la va veure: pataplaf! Va caure de cul i el escut i l’espasa que portava van rodolà muntanya avall. La dragona continuà corrent cap a ell, però ell, ple de por, es va aixecar i posar a corre també muntanya avall. Pel camí va perdre la resta de la seva armadura i el casco ple de plomes, arribant al vaixell no més amb calces i camissa, sempre perseguit per la dragona que no volia perdre l’oportunitat de que li donessin un petó salvador. Però el vaixell va partir abans de que ella hi arribés a la platja.

La dragona es quedà molt trista pensant que pot ser no hi hauria un cavaller capaç de no espantar-se del seu aspecte. Però no va perdre l’esperança.

 

Va passar el temps i un altre vegada que la dragona mirava al mar des de la torre del castell, també va veure la vela d’un vaixell que semblava que es dirigia cap a la costa.

– Aquesta vegada no s’escaparà – va pensar la dragona. – Hi aniré a esperar-lo a mig camí de pujada cap a la muntanya.

Així que, sense esperar l’arribada del vaixell, va baixar de la torre i s’amagà darrera d’una gran pedra a prop del camí que portava al castell.

El vaixell va atracar a la cala i va baixar un cavaller ben guarnit amb totes les seves cuirasses i armes. Sembla ser que es tractava d’un noi molt jove que, assabentat de la llegenda, havia fet tots els esforços possibles per ser armat cavaller i poder així anar cap a l’illa encantada a rescatar la princesa i aconseguir els seus tresors.

Quan va arribar a mig camí: pam! Li va sortir de cop la dragona de darrera la pedra. Ell es va espantar molt i va caure rodolant per la pendent mentre que la dragona corrent li barrà el pas al camí cap el vaixell. No volia que marxés sense que li donés l’esperat petó. El cavaller com va veure que no tenia temps d’arribar fins el vaixell, es va desfer de tot l’armadura que portava i es va llençar des de una penya al mar. A on van tenir que anar a recollir-lo els seus companys amb el vaixell.

La dragona estava ja molt desesperada i creia que realment no hi hauria cap cavaller prou valent com per acostar-se a ella sense tenir por. Pel que va deixar de mirar des de la torre i passava tota les hores ficada a la seva estança.

 

La histories que explicaven, els que havien fracassat a l’illa, van corre per tot arreu. Ampliant la horrible aparença de la dragona i afegint-hi la ferocitat que demostrava a tots els que acudien a prop d’ella, a fi de justificar la seva por.

Un cavaller anomenat Espèrcius anava a una galera, amb altres companys, per trobar-se amb el seu amic, el famós cavaller anomenat Tirant lo Blanc. La galera naufragà contra unes roques a prop de l’illa de Lango però és va salvar Espèrcius i uns quant dels seus companys.

Un pastor els hi va ajudar i els comentar totes aquelles histories del encantament que hi havia a l’illa. Espèrcius és va començar a imaginar que ell sí que podria trencar el malefici. Així ho va manifestar als seus companys i també els hi va dir que volia anar sol i sense vestir-se amb les pesades armadures de cavaller, i que no més pujaria ajudat per un bastó.

Quant va arribar a la porta del castell no es sentia res, tot era silenci.

– Dragona surt que et vull donar un petó – va cridar amb totes les seves forces.

La dragona és va despertar al sentir els crits. No s’ho podia creure: un cavaller s’havia atrevit a pujat fins el castell!

– Serà com tots els altres – pensà. – Però pot ser que sigui diferent. De totes formes, en lloc de córrer, aniré a poc a poc cap a ell per espantar-lo menys.

Va baixar i va obri la porta del castell a poc a poc. I quan estava totalment oberta va treure el cap. Al veure-la Espèrcius va caurà a terra del ensurt. Ella es va quedar sense saber que fer però, finalment, va acostar-se poc a poc.  

El cavaller es va quedar immòbil a terra, però no va fugir. Va fer un fort esforç per sobreposar la por que li donava l’apropament de la dragona. Ella va apropar la seva enorme cara al cavaller que continuava assegut a terra. Ell va fer un últim esforç i li donar un petó. Patapam! Va semblar que l’enorme cos de la dragona es desinflés com un globus. Quan el soroll va acabar, al mig  d’un remolí de fum, va aparèixer la princesa amb una cara resplendent i contenta.

– Valia la pena el esforç – pensà ell al veure-la tant bonica i eixerida.

– Valia la pena l’espera – pensà ella al veure’l tan maco i valent

A les hores es va començar a aixecar la boira i van anar apareixent els habitants de l’illa com si sortissin d’un somni. La princesa es va casar amb el cavaller Espèrcius, amb el que va ser molt feliç durant molts anys, compartint el regne i gaudint del tresor del castell.

 

 

 

© Josep Vila 2014