El Viacrucis català. Altrament dit Full de ruta.
Viacrucis significa “el camí de la creu” que, en la religió cristiana, representa el camí fet per Crist per arribar a culminar al sacrifici en la creu, i la seva resurrecció, a fi d’aconseguir la salvació de la humanitat. Així, en aquest context, el Viacrucis te dos interpretacions paral·leles: la de camí per arribar a un lloc desitjat i la de camí ple de dolor i dificultats. No es pot fer l’una sense l’altre. Per això he cregut interessant utilitzar el nom de Viacrucis en lloc del nom, més asèptic i quasi turístic, de Full de ruta.
A les fites del Viacrucis se li diuen estacions i s’han de recorre seqüencialment per aconseguir arribar al lloc desitjat amb èxit.
Primera estació: Evidenciar que hi ha un problema. No hi ha solució si no hi ha problema. Molts parlen de com solucionar el problema sense parar a pensar si realment existeix. D’altres donen per suposat que no n’hi ha i que és tracta d’un suflé alimentat per uns quants interessats i que, per tant, no més cal esperar un cert temps per que desaparegui.
També hi ha uns quants creuen que es tracta simplement de desinformació i que la gent aviat deixarà de creure que hi ha un problema. Inclús hi ha que pensa que tot plegat és obra d’uns subversius, que el que busquen és carregar-se el sistema capitalista i que aprofiten l‘ocasió per fer soroll.
Així que el primer pas per arribar a una solució és que tothom entengui que hi ha un problema. A hores d’ara sembla que se està a prop de que una majoria de la població, espanyola i catalana, comenci a creure’s-ho. Però mentre es pensi que el problema el creen els polítics, i els seus partits, no serà mai creïble. El problema el te que evidenciar la gent a través de les institucions cíviques i al carrer. La realització d’un referèndum, encara que unilateral, podria ajudar en aquesta línia.
Segona estació: Copsar quin tipus de problema és. Les solucions seran diferents segons siguin les característiques del problema, raó per la qual aquest pas és també crític. A primera vista semblaria que es pot considerar com un problema d’encaix territorial però aquesta definició és massa genèrica i s’ha d’analitzar més a fons.
Si es tractés exclusivament d’un problema de noms, com per exemple d’etiquetar nació en lloc de nacionalitat o autonomia, sembla que el tema és més fàcil de resoldre. Per això ja alguns s’han apuntat a aquesta opció: basta amb canviar el nom a les lleis i a altres documents.
Si es tractés de respectar i donar un millor tractament a la llengua i la cultura, el tema és una mica més complicat però alguns també hi veuen vies de resolució en aquest sentit.
Si és tractés d’un tema econòmic, és a dir, la manca d’un finançament adequat i d’unes infraestructures suficients, a les hores la solució és molt més problemàtica i complicada.
I per últim, si el problema inclou també un anhel de disposar d’un més alt grau d’iniciativa política que permeti garantir tots els temes anteriors, com és el cas, el tema te una solució molt més complicada encara.
Tercera estació: Convèncer que el problema s’ha de solucionar. No és intel·ligent pensar que el problema es solucionarà perquè alguns desisteixin de la seva posició o perquè, amb noves eleccions, es pugui revertir els líders corresponents. Ni esperar que per mitjà d’una persecució exhaustiva es puguin eliminar, o inhabilitar, els líders més visibles. O pensar que es pugui crear un estat de por generalitzat, dins de la població, que pugui canviar les seves actituds. O que prenent decisions unilaterals precipitades es puguin trobar dreceres al camí.
Arribat a aquest punt cal que tothom estigui convençut que el problema no millorarà amb el pas del temps sinó, ben al contrari, com es pot constatar al veure com s’ha anat complicant al llarg dels últims cinc anys.
I com que està clar que no es solucionarà sol no queda més remei que enfrontar-se amb ell i cercar la sortida més adient a la següent estació.
Quarta estació: Seure a dialogar sobre el problema. Impossible de fer si no s’han complert les estacions anteriors i no estiguin clares les opcions disponibles. Fins ara l’única opció explícita és la de la independència, les altres no passen de ser insinuacions més o menys ben intencionades.
Parlar serà difícil i amb moltes pressions tant per sortir com per quedar-se. Però així es va fer a la Transició en un entorn amb moltes més incerteses i perills, però es va trobar un compromís que ha durat 40 anys. O, en cas contrari, entendre que la única solució és separar-se i tractar-lo de fer el menys inconfortable possible per a tots.
El diàleg no correspon únicament als governs i partits polítics, també ho han de fer les institucions cíviques i socials. Com les organitzacions sindicals i empresarials, les institucions culturals, les associacions professionals i, en definitiva, les persones.
En tot cas un referèndum serà imprescindible per legitimar qualsevol solució que és trobi.
Cinquena i següents estacions: Fer possible la solució al problema. Aquestes estacions depenen de la solució trobada i, en qualsevol cas, seran també llargues i complicades encare que és podrà acordar prèviament acotar-les en el temps.
En definitiva el Viacrucis català es un camí llarg, tot just estem a la primera estació, difícil i sense dreceres possibles. Que exigeix, a més d’una bona dosis de perseverança i determinació per superar les dificultats, el manteniment d’una il·lusió col·lectiva del que es pot aconseguir al arribar al final. És el més semblant a una Marató a on resistir és vèncer i no equivocar-se és clau.
Josep M. Vilà
Juny 2017