La neutralidad


14 0ctubre de 2018


La neutralitat

 

Què vol dir neutralitat? Existeix la neutralitat? La neutralitat és com el número zero, que ni és positiu ni negatiu. Per als grecs i els romans, el zero, senzillament no existia. Hi havia actius i deutes, ovelles per comprar o vendre però, no tenia sentit el no haver res. Els matemàtics de l’Índia van inventar el zero com un recurs pràctic però sense cap sentit de realitat.

Pot existir un carrer neutral? Un carrer sense símbols, com els llaços grocs, és un carrer neutral? O neutral vol dir que la meitat esquerra en porti i la meitat dreta no? El carrer neutral realment és una ficció, que nomes existeix en els plànols de l’urbanista abans d’edificar-se cap finca. Perquè un cop el carrer s’edifica comença a tenir objectes reals que el fan defugir de la neutralitat. Hi haurà cases grans i petites, botigues retolades d’una forma o d’una altra, noms de carrers que fan referència a sants d’una religió o a il·lustres personatges ateus.  Els carrers, com els llibres o l’escola, no poden ser neutrals perqué són objectes o organitzacions reals, no utópiques.

Per altre banda també ens podem preguntar si, els partits anomenats de centre, són neutrals entre els de dreta i els d’esquerra. La resposta és que no, encare que alguns ho creguin així perquè, segurament, confonen la neutralitat amb l’equidistància. Com el nombre cinc que és equidistant entre el u i el nou. Però tampoc aquest símil pot servir en altres camps allunyats de la matemàtica. Quina és la equidistància entre un ateu i un creient? O entre un nen i un vell? O entre una dona embarassada i altre que no ho està?

En termes geomètrics l’equidistància és un punt fictici com el zero, útil per calcular, però sense existència física. Quin és el punt equidistant entre Madrid i Barcelona? Pot ser un arbre o una pedra perquè, en tot cas, hi haurà objectes reals no ficticis com el punt quilomètric. El mateix passa amb les idees polítiques o culturals. Pot haver una idea que sigui un compromís entre totes elles però no hi ha cap entremig. Perquè el compromís implica les persones y els punts equidistants son meres ficcions a les que alguns s’apunten per defugir dels problemes reals.

La realitat sempre té objectes, coses, idees o persones, que son diferents i conformen la diversitat d’una comunitat o territori. La convivència implica saber buscar un equilibri gestionant adequadament aquesta diversitat, no negant-la tractant de sublimar-la en la neutralitat, l’equidistància i el no res, com el zero, o els punts geomètrics.

La gestió adequada d’aquesta diversitat precisa tres coses. La primera és respectar. Respectar l’existència de la pròpia diversitat. Totes les opcions tenen realitat i, encara que no agradin a uns o altres, mereixen consideració. Sense respecte no hi ha possibilitat de convivència.

La segona és poder dialogar. Dialogar entre totes les opcions de plantejaments existents, que vol dir la capacitat de trobar encaix o acomodació entre totes elles. L’antítesi del diàleg és l’autoritarisme en el qual una part s’erigeix com autoritat capaç de determinar quina acomodació, o expulsió, cal fer entre les parts.

La tercera és la no violència. Actuar i interaccionar sense violència és fonamental per aconseguir una acomodació acceptable. Si alguna de les parts vol acomodar les diferents peces a cops de martell, l’estratègia  sol acabar en ruptura o trencadís.

Per altre banda cal dir que l’equilibri en la diversitat sempre és canviant i inestable, com la vida, pel que cal gestionar-lo contínuament. Gestionar la diversitat a la recerca d’un equilibri és doncs una actitud permanent. El contrari és creure que la negació, la neutralitat, l’equidistància o, en definitiva, el no res, pot constituir una solució estable als problemes reals. És com creure que la mort és la millor solució a la problemàtica de viure.

 

Josep M. Vilà

Octubre 2018    

© Josep Vila 2020