La política i el canvi
La política a la segona part del segle XX, si bé ha aconseguit evitar conflictes d’alta intensitat i extensió, com les guerres mundials, ha fracassat en la reducció de les desigualtats entre els països i entre les persones. Els rics són més rics i els pobres més pobres, el coneixement es concentra a determinats llocs i grups, de la mateixa forma que ho fa el treball.
L’economia neoliberal, durant aquest període, ha estat la responsable del espectacular increment de la riquesa a nivell mundial però, també de generar les esmentades desigualtats i els cicles periòdics de depressió, inherents a tot sistema basat en l’equilibri inestable de dos poderoses forces, en aquest cas, les de l’oferta i la demanda. Que es pot fer des de la política?
La política la defineix Aristòtil com “l’art de canviar les coses”. Naturalment es referia a les organitzacions humanes i, en particular, a la gestió i governança de la cosa pública: la polis Grega. I per canviar les coses, i fer que funcionin bé, cal tenir el poder per fer-ho. El poder es concreta en els recursos materials i humans necessaris, els instruments administratius corresponents i les capacitats, habilitats del líders corresponents. La lluita política constitueix el mecanisme per aconseguir aquest poder.
Però no s’ha d’oblidar que la finalitat de la política no és aconseguir el poder, sinó aconseguir canviar les coses. Les propostes de canvi, des de els primers temps de la política, es poden situar en un eix que va des de les propostes de canvi temperat a les de canvi radical. És a dir de la dreta a l’esquerra, seguint la denominació originada per la ubicació dels diputats a l’Assemblea Nacional de la República Francesa nascuda a la revolució, que va des de les propostes per la protecció dels drets de les elits tradicionals de la societat, a les d’empoderament de les classes emergents desposseïdes passant, al mig, per tota mena de variants.
En cada organització social, poble o ciutat o país, els noms varien: Conservadors vs. Laboristes, Republicans vs. Demòcrates, Populars vs. Socialistes, etc. Però l’eix existeix en el mateix sentit encara que amb distàncies més grans o més petites, entre els extrems, segons el cas.
Hi ha altres eixos instrumentals com el que és el que marca la forma d’administrar el poder de canvi. Aquest eix recorre les propostes de gestió que va des de l’extrem de la centralització al de l’altre extrem de la descentralització, passant per a la autonomia regional i el federalisme i, en cas extrem, per les propostes d’independència. Aquest eix no defineix les finalitats sinó el instruments per gestionar les propostes de canvi, del eix principal de dreta-esquerra abans esmentat. La manca de correlació d’aquests dos eixos ho demostra el fet que, tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra, prefereixen sistemes de gestió centralitzats mentre que els sistemes autonòmics i federals son preferits per les dretes i esquerres més moderades.
Un altre eix important fa referència a la forma de controlar el poder de canvi. Aquest eix té en un extrem la dictadura i en un altre la democràcia assembleària, passant pel mig per tota mena d’autoritarismes i de diversos graus de separació de poders i de participació popular. El poder de canviar es desenvolupa amb més o menys dificultats segons la ubicació en aquest eix, però tampoc està correlacionat amb els altres ja que es poden trobar dictadures tant de dretes com d’esquerres.
Hi ha moments a la historia de les organitzacions humanes que a la lluita política, es dóna més importància a un dels eixos auxiliars suplantant l’eix principal. Per exemple quan es tracta de lluitar contra una dictadura per aconseguir més democràcia o, inclús, de lluitar per aconseguir més independència. Però aquesta suplantació ha de ser només instrumental ja que la autèntica finalitat de la política que és el de realitzar canvis a l’eix principal en benefici de la societat.
Sovint s’escolta un afirmació en el sentit que “el que falta a la política es una bona administració” i que, conseqüentment, caldria substituir els polítics per bons empresaris que la garanteixin. Aquesta afirmació sol provenir de la gent de dretes per que administrar vol dir administrar el que hi ha, i per tant no canviar, o canviar poc, el que hi ha.
També hi ha arguments sobre que l’objectiu de la política ha de perseguir la pau social i el benestar permanent de la població però que, en el fons, no és més que la cerca d’una utopia social. Normalment es fa esment de les bondats dels temps passats, especialment en les zones rurals, que acaben modelitzant com quelcom semblant a les comunes Amish, o se idealitza la vida de les Plains d’USA amb les seves cases iguals i carrers anodins amb famílies felices que viuen amb totes les comoditats de la tecnologia moderna. Sense oblidar les masses socials felices dels moments triomfants de l’extinta URSS o de la revolució cultural a la Xina.
Però una utopia es un lloc etern i sense canvi possible, que petrifica les desigualtats de la societat per sempre, confiant en que el benestar aconseguit faci acceptables les desigualtats existents i oblidant que permanentment cal adaptar-se a un entorn canviant, conseqüència del canvi climàtic o de la globalització o dels avenços tecnològics. I oblidant, també, que aquesta adaptació implica sempre tensió i lluita, perquè els canvis afecten de manera desigual a diversos grups socials amb interessos desiguals.
Actualment una bona part de la població, afectada per l’increment de la desigualtat social a tot el món occidental, sembla que ha optat per escoltar propostes radicals que polaritzen la política cap a l’extrem dels eixos instrumentals esmentats: autoritaris o assemblearis en el seu control i centralistes o separatistes en la seva administració. Que han estat seguides per l’aparició de nous partits polítics més polaritzats o per l’adaptació dels antics cap a postures també més extremades.
Oblidant que l’essència de la política si be és la de provocar el canvi, aquest canvi no s’ha de fer únicament en els instruments que regulen la pròpia política sinó que, principalment, s’ha d’adreçar cap a les causes que han produït la deplorable situació actual i que amenacen, també, la resolució dels reptes que la societat tindrà al segle XXI.
La prioritat ara de la política, doncs, ha de ser la de poder desenvolupar un fort consens que permeti obtenir el poder suficient per plantar cara i canviar les regles del sistema econòmic actual. Posant límit o regulant les seves activitats amb una visió més a llarg termini; incloent els valors de l’ètica humanista en contra dels de la lògica purament productiva o utilitària; i facilitant que la imparable tecnologia es posi al servei de les persones i de la societat en el seu conjunt, enlloc de servir per engrandir les desigualtats entre elles.
Qui creu que no és possible no sap que les coses que són insostenibles, a la llarga, canvien sempre. El que ens juguem és si el canvi es farà de forma traumàtica o es farà d’una altra forma. I això depèn de “l’art de la política” al que feia esment Aristòtil.
Josep M. Vilà
Gener 2019