Nit de turmenta

Anterior

15 de desembre 2020 (Concurs Intercolegial de Narrativa Breu)


Nit de turmenta

 

Entro al forn amb molta presa per comprar el pa del dinar. Se m’ha fet tard.

—Bon dia —dic acostant-me al mostrador.

—Avui si, però ahir va haver turmenta i va ploure molt —respon la dependenta del forn.

—És veritat. Però no va ser tant inquietant com la turmenta de l'any passat —diu una clienta mentre pagava.

Va mirar al darrera per si hi trobava algú interessat en el tema que, desgraciadament, era jo. La seva cara de bruixa amb ulleres de sol no augurava res de bo.

—Jo acabava d’arribar a casa de la meva mare, pobreta —comença a dir i va fer una pausa per donar temps a situar a tothom en el problema que tenia la seva mare.

Penso que no és una informació que tingui a veure amb el tema de la turmenta, així que no faig cap comentari. Però veig que la dependenta assenteix amb el cap, el que em fa pensar que el que diu la clienta pot ser que no tingui a veure amb la pluja, si no més bé amb la paraula inquietant.

—Segurament també hi era la meva germana —prossegueix la clienta i em mira amb cara d’intriga —que no traga a la meva mare, per cert, però que la va anar a visitar aquell dia.

Tampoc és una informació rellevant respecte a la turmenta així que hi poso la meva cara de jugador de Poker més adient per aquestes ocasions. La dependenta del forn, en canvi, fa un cert gest d’horror amb els ulls, que m’avisa que coneix alguna cosa més que a mi se m’escapa en aquest moment.

—Però ella hauria de ser a l'altre habitació —xiuxiueja la clienta amb un gest de complicitat.

Afirmació misteriosa perquè, que hi podia haver de rellevant en el que la germana hi fos a un altre habitació? La dependenta, pel gest de la seva cara, sembla que ho entén. Així crec definitivament que està més interessada en parlar d’un altre tema inquietant que no pas el de la pluja.

Aviat ho veuria perquè la clienta fa una parada, respira a fondo i continua.

—Vaig descórrer la cortina de la finestra —diu acompanyant les paraules amb un ampli gest cap a l'esquerra, a on no hi érem ni la dependenta ni jo, segurament per facilitar que hi poguéssim veure el que ella ens anava a mostrar —i hi vaig mirar cap el carrer.

Ara tant la dependenta com jo estem amb els ulls ben oberts tractant d’imaginar el que va veure.

—No es veia res! —Conclou amb grans mostres d’espant.

Quedo decebut perquè de fet esperava quelcom més interessant, després de tants preàmbuls. No diu si era perquè plovia molt o per que era de nit o per que no hi eren oberts els porticons. Però, penso ... i si el que vol dir és que es trobava a les fosques? Segurament deu ser això per la cara d’espant que posa la dependenta perquè, a les fosques, pot passar de tot.

—I quan em vaig a girar ….—diu tombant el cap amb grans escarafalls.

Ara segur que entra un fantasma o la germana amb un ganivet o alguna cosa pitjor. La dependenta dona un pas enrere. La meva cara és ara de total atenció i ella se’n va donar.

—Vaig veure que entrava aigua a la sala per sota de la porta! –diu mirant cap a baix.

I això que viu a un segon pis! —crida la dependenta mirant cap a mi.

Vaig intentar imaginar com podria ser que, a un poble tant petit travessat per la riera, l'aigua arribés al segon pis de les cases….. era impossible. Però, ara m’en adono! I si l’aigua no venia  de fora si no de dintre? Això era el inquietant! Està clar que l’aigua venia del quarto de bany perquè la mare s’estava ofegant a la banyera. O pitjor perquè l’estaven ofegant a la banyera….. i segur que era la germana qui ho estava fent. Ara lligava tot!

A les hores entrà un home de mitjana edat amb ulleres de sol. La dona al veure’l gira el cap i va mirar cap la borsa que portava penjant. Tota la inquietud del seu semblant va desaparèixer al instant. L’home la ignorà totalment i s’adreça cap a la dependenta.

—Bon dia! —Diu sense mirar tampoc cap a on jo hi era —. Vull una coca de crema.

La dependenta queda paralitzada mentre la dona tanca la borsa i marxa sense dir res.

—No li facin cas —diu l’home al adonar-se que jo hi era també a la botiga. —Es una bruixa i està com un llum.

—Home, —replicà la dependenta —no és per menys després del que va passar l’any passat.

—Si. Ja ho entenc —diu baixant el cap —. Però ella no ho sap tot.

—És el seu cunyat —em diu la dependenta, en veu baixa, dirigint la seva mirada cap a mi.

—Ah! —Dic sense saber que afegir, perquè jo preferia no ser-hi, encara que la curiositat feia que no em mogués d’on era.

—Maleïda nit, maleïda nit! —Diu l’home movent el cap —. Ella no tenia que ser-hi allà aquella nit de turmenta.

—Potser, —afegeix la dependenta — sobre tot perquè va succeir aquella mort inesperada.

Penso que la inquietud ara es descobreix! Hi ha un mort pel mig: la mare a la banyera o a la dutxa com a Psicosis.

—Jo…. —l’home vol parlar però les paraules no li surten.

No podia creure que tingués un amor tant potent cap a la seva sogre que li mantingués una emoció tant forta després d’un any. Potser és més ràbia que tristesa, penso. Però les relacions humanes son inescrutables y cada cas és un cas.

—Pobreta ella no tenia que haver mort — va dir amb un filet de veu.

—No, es clar —complementa la dependenta —. Ella era una bona persona, però potser una mica ...

—La van matar —diu ell aixecant el cap. — I encara no s’ha fet justícia.

Bé! Per fi sortia el misteri que flotava a l’ambient feia estona. Ara ja no tinc presa i no penso moure’m fins desentrellar el que va passar.

—La policia va dir que s’havia donat un cop al relliscar a la banyera —li va dir la dependenta mirant-me de reüll per veure quina cara hi posava jo.

—No vaig dir-li tot a la policia —sentencia l’home amb una veu més ferma —. Però algun dia diré tot el que sé.

A les hores entrà una clienta al forn que es va dirigir com una tromba cap l’home que continuava amb el cap clot.

—Joan! —Digué amb cara airada —. Que fas per aquí? Com t’atreveixes a tornar?

L’home aixeca el cap, fa una mirada terrible a la recent arribada i marxa sense dir res més, i sense la coca. Passa tan ràpid pel meu costat, donant-me un cop, que casi em fa caure. Penso que està clar que no li fa gràcia la presencia d’aquella dona.

—Poca vergonya! —crida la clienta fora de si —. Com se l’acudeix presentar-se aquí després d’aquella nit.

—Calmis senyora —li demana la dependenta —. Què li passa? Perquè crida d’aquesta manera?

—Home! És que és molt fort trobar-lo aquí! —Diu més assossegada i em mira per primer cop.

Intento posar un altre vegada la cara de Poker, com si no jo hi fos allà, però no em surt.

—Vostè és amiga de la seva senyora, oi? —Inquireix la dependenta segurament per fer-la parlar.

—Si, molt amiga —continua dient, entrant a on volia portar-la la dependenta —. Ella es va separar després del que va passar aquella nit.

—Ah, si? —Va replicar la dependenta. —Com és això?

—Ella m’ho va explicar tot —diu fent un profund sospir —. Aquella nit de turmenta la seva mare va arribar a casa ben mullada i va cridar a la minyona perquè li preparés la banyera.

—No hi havia ningú més? — Interrogà la dependenta amb ansietat.

—No, encara no havien arribat les seves filles —continuà —. I com la minyona no responia va anar a la seva cambra.

—Recordo que aquella nit es va anar la llum —va afegir la dependenta —, veritat?

—Si, anava a les fosques —va dir enviant-li una mirada una mica molesta per la interrupció del seu relat —. Quan va arribar a la cambra, un llamp il·luminà l’estança i va veure a la minyona i al Joan al llit!

—Vaja, això no ho sabia! —digué la dependenta amb cara molt sorpresa — Ara entenc la seva reacció!

— No ho saps tot —va dir amb cara de triomf —. El Joan va marxar ràpidament i la minyona va anar a preparar el bany.  Mentre que la mare va seure a un sofà pensant sobre la de cops que havia advertit a la seva filla sobre el seu marit.

Una profunda pausa va posar-nos a mi i a la dependenta al fil del desenllaç.

—Al arribar la seva filla, la dona d’en Joan, li va explicar tot, amb una certa complaença per cert, —va  fer un altre pausa —i ella m’ho va dir a mi més endavant, perquè jo era la seva millor amiga.

—No ho hagués dit mai! —diu la dependenta amb els ulls molt oberts.

—I amb la mort d’aquella nit, tot es va complicar més encara. No se ni si tan sols li va arribar a dir a la seva germana —va concloure —. Se m’ha fet molt tard, dóna’m la barra de pa i marxo.

No va demanar-me el torn perquè, a aquelles alçades, segurament jo ja era invisible per a ella. No pas per la dependenta que necessitava a algú per fer de confident.

—Ostres, quina historia! I diuen que als pobles no passa res! —Em digué en veu molt baixa.

—Jo és que, com estiuejant, no m’assabento de gairebé res del que passa al poble —em disculpo innecessàriament.

—Pobre noia quina mala sort la de relliscar mentre preparava la banyera —diu pensativa —, però era una mica meuca …, tot el poble anava ple.

—Ah! Jo pensava que ... era un altre, —dic donant un salt enrere — aleshores potser que ...

—Què?

—És que el meu jardiner em va explicar que havia passat la nit de la turmenta, amb una minyona a la casa a on servia ... —paro per fer memòria —i que la vella els va enxampar al llit.

—Què diu ara?

—Em va dir que va poder sortir a les forques sense ser vist —continuo dient —, però no em va dir res de la mort de la xicota.

   Això vol dir que ....

—Miri jo voldria una barra de quart —dic sobtadament a la dependenta—. Ja ho pagaré demà, si no hi ha turmenta.

Agafo el pa i surto corren cap a casa.

 

Josep M.Vilà

15/12/2020

© Josep Vila 2020